We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

ELS FRUITS SABOROSOS - Gemma Abrié + Vicens Mart​í​n Dream Big Band

by Gemma Abrié + Vicens Martín Dream Big Band

/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.
    Purchasable with gift card

      €10 EUR  or more

     

1.
1 COM LES MADUIXES Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; per més frescor, les vol collides d'un infant. Per'xò la néta més petita, que és Pandara, sabeu, la que s'encanta davant d'una claror i va creixent tranquil·la i en admiració i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits, cull ara les maduixes arrupides, tintat de rosa el capciró dels dits. Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, al jaç de maduixeres. I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, i el cossiró decanta abans que el pensament. Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. En va la maduixera son bé de Déu cobria; en treure les maduixes del receret ombriu, Pandara s'enrojola, treballa, s'extasia: si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. El món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc com les maduixes.
2.
2 AGLAE I LES TARONGES Aglae, sota un bell taronger deturada, al lluny sent les germanes com ocellada al vent. I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada, i té la cara pàl·lida d'un gran defalliment. Ella dansava i reia tot just casada amb Drias, altiva entre la fressa, joiosa de la llum. I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum. I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta i del cabell afluixen el pes les dues mans. I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut; ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, batec tan avinent i tan inconegut. I veu la piadosa taronja que fou bella, i jeu abandonada del rec vora l'espill. De la muller la sort li transpareix en ella: fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.
3.
3 ELS ALBERCOCS I LES PETITES COLLIDORES Diu Iris a Mirtila: —Amiga, jo no sé... ¿Tants d´albercocs li deixes al vell albercoquer? —Oh Iris, prou m’agrada menjar-ne pels camins fent festa a la dolcesa que em raja boca endins. Però l’hivern arriba, i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent. I, bell atzar, la mare, veient-nos entristits, i com freguem els nassos i con bufem els dits, ens porta, riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs o albercocs.
4.
4 LA POMA ESCOLLIDA Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. —Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant? —Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada. I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen, i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit—. Lamon fa un gran sospir i li diu:—Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum. Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. ¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
5.
5 LES PERES JOVENETES Ai la petita Ixena, voluble com l'amor, que vols que et creguin muda, la boca ben estreta, i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta dessota les pestanyes, serrell del teu candor! Quan obres la finestra, ja tot el món és clar; l'olor que t'esperava del roserar, tremola; la llum et pren la cara i pel teu cos rodola i ta rialla dins un raig de sol se'n va. I quan el cel és d'or i cada cosa invita en el camí i el marge i el tros, sobtadament sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent, l'esguard xipollejant en la llum infinita. Ah si les albes roses i els branquillons d'abril i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera, de topar mai el dol, Ixena, més gentil que les primeres peres que es fan acolorades llavors que tant s'atarda el sol per la vessant; les peres jovenetes, penjant extasiades de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!
6.
6 LES FIGUES MATINALS Neera, aquella vídua benigna i assenyada, baixa de mica en mica l'escala del jardí; canten ocells, la font gorgola enamorada, les fulles parlotegen i alegren el camí. —En vida de Caropos, quin córrer nit i dia! Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons; amb roges llambregades d'amor m'escometia i em sacsejava com el vent als branquillons. Però ja visc tranquil·la, no m'he de turmentar; s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava; la sotabarba fina que ell sempre masegava, ara sacsó ja cria del pler de reposar. Cada dia al jardí me'n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.
7.
7 AGAVÉ I LES CASTANYES Agavé té les mans suaus i fredoliques. Aplega les castanyes d'un foc de romaní i en va traient les closques i en va menjant les miques. Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí. Els fruits espeterneguen per fer-la enriolar. La flama vol parlar-li, com piadosa fada. Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar! Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada, i, en els cabells, comença l'argent a tremolar. Ja les germanes són casades; ella sola viu en la casa freda i cada nit més gran. Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant. —Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa quan és alegre l'aire que ens desgavella els rulls i hom veu en cada cosa una guspira encesa com saludant una altra guspira als nostres ulls. Prop meu era aleshores la fada grisa i bella que en la dissort ens dava llamins i una cançó. Ja mos cabells són ara cendrosos com els d'ella; la que jo era manca devora la que só. I les passades hores, com van tornant-se xiques, i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!— Agavé té les mans suaus i fredoliques; planyent-la, sos anells ja són d'un or malalt.
8.
8 LES MAGRANES FLAMEJANTS És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides: —Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor, abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides i el seu esguard et volti de rierades d’or. Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades, com tremen, com es lliuren els cossos matronals, i que les veus s’apaguin, de tan enamorades, i s’ompli de victòries el tàlem dels mortals. I sola presideixes, del cim de la claror, l’aürt de les mirades en lluita prest encesa, i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa al cobri de la roda de neu del teu pagó. Allunya’m, protectora, les hores malastrugues: ma veu i mes petjades sols troben solitud, i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues com si, per enyorança, li demanqués virtut. Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar, quan queien flors dels arbres que el ventijol despara, quan ell la cara meva prenia vers sa cara i el braç me’n queia, sense la força d’anusar. Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada; que sigui aquest silenci batut per so rabent. La vella porta espera la seva revolada; mon cos demana els besos que ajupen com el vent. Alcides, en collir-me, dels braços meus digué que eren una garlanda d’amor, tota florida. Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé i fóra ma garlanda potent com una brida. I despullant, de dia, les hortes i els jardins, en premi de les teves volences sobiranes, tos temples ornaria de flamejants magranes que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
9.
9 LES GRACIOSES AMETLLES Vellegen els amics igual que llurs amigues i parlen un finíssim capvespre de tardor: —És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues. Somriure de capblancs, conversa en un racó. El temps, encara temps, de quietud s’emplena. Hem vist les flors morint, els falciots passant. Les fulles cauen tot besant la llum serena i el cel és més subtil pels homes que se’n van—. I diuen les amigues: —Oh quin bell seny, amics! Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies: feu versos antiquats, meneu amors fictícies i encara, a mitja llum, dieu els mots antics. Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser només us oferim la malenconia. El nostre encant només l’heu respirat un dia, com la florida inútil que escampa l’ametller—. I Filemon, el que era més vell, les saludà: —Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa, no sé quina blavor dels vostres ulls apresa i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar. I avui encara sou plaents per als amics, ametlles duradores, ametlles delicades que amagueu les blancors una mica arrugades en els vostres velluts suaus i fredolics.
10.
10 LES PRUNES D’OR En un incomparable triomf, Migdia mor. Passada pel flameig, la terra s'aclivella. Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella. Relluen delitoses, endins, les prunes d'or. Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita, cimat de cabellera com d'una nit mortal! Els llavis se li baden per a la dolça lluita i té en els ulls un caire brillant com de punyal. Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores. Són en una illa verda, cenyida de claror; en el redós, a penes hi ha fresses torbadores: un fregadís de mates, l'insecte en bonior. Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam? I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa, i la calitja parla d'una terrible fosa. L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp! Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ... Superbament s'aixeca, damnant el seu descans, i enfonsa en la prunera les cobejoses mans i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la. I l'arbre, que amb un lleu serpejament de branques sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat, s'estremeix un moment de la ferocitat del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.
11.
11 LES CIRERES INGÈNUES Mena els infants Pantídia per la verdor del prat un dia clar de juny, obert de bat a bat; hi ha flors a cada marge i el cel és innocent; la pols mateixa, quan es mou, és resplendent. I criden els infants en blanca volior, i canten i s'empaiten dellà de les passeres. Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor: mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres. Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls, la mare, penjarelles de foc posa en senalla, i vora seu convoca els cants i la batalla: —Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls!— I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric, i tot seguit adornen les càndides orelles: o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles de llurs dentetes d'esquirol en el fadic. Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant, i en ses mans bellament saltironen i dansen, ¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, les joies de l'estiu que tenen al davant! La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia i el féu, contra del cor, lloat i beneït: —L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit; el benaventurat és qui pren l'alegria.
12.
12 CAL·LÍDIA I ELS PRÉSSECS Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa. De l’arbre en primavera vas respectar la flor i ara tos braços nus m’allarguen com un do el fruit perfecte, arrodonit amb pausa. El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila. Semblen els préssecs més rodons en els teus dits. Apagues cants de cel i fresses de la vila: ets tota com un dia d’agost que no vol crits. Ja de l’estiu van coronant-te les diades per dol en les memòries dels dies que vindran. El ventijol s’adorm, les fulles són fermades, l’aigua reposa amb una claror que està sotjant. Quan alces el teu braç la fruita se’t convida; ella obeeix tes ordres en veure que ets millor: és més harmoniosa la teva perfecció, més graciosament arrodonida. En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta fruita de besos aturada en mon brancam; són determini, són domini i són lligam i prengueren saó, lentament, de mirar-te.
13.
13 LES NOUS DEL BERENAR Una fonteta raja al peu de la noguera. Allà van cada tarda a berenar els infants: potser la font n’imita els salts remorejants. I la noguera, a tots, els fa de mainadera. El més petit de tots a sos germans digué: —Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara—. Fa, saberut, el gran:—Si en vols, les picaré. Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare: “A Mirtil no li deu el roc: és tan petit! Quan pensa de picar la nou, es pica el dit”. —No ho creguis—fa el menut—. Agafo el roc, veuries, sense cap dit a sota—. Ningú no el creu de re. Com el que fa de gran es plau en tiranies! Mirtil pica de peus i crida com be; i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes. El gran gira l’espatlla dient:—Tu sempre botes—, i ja l’oblida, amb aire superbament serè. L’altre germà, però, que de reüll se’ls mira, veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d’ira, sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut. I va vers ell, distret, com de no res temut. Pren cada nou, la menja (ningú no se n’adona). Car, si amb plaer s’empara del guany de cada estona, no hi escarafalleja ni se’n gloria pas. Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.
14.
14 LES SERVES ENDREÇADES A la polida cambra que fa un aroma d’herbes, i és blanca, amb una imatge que ve del temps antic, Hersé treballa tota fina, i amb rostre amic. És ben plaent el viure quan endegueu les serves. Oh la velleta, per morts i morts compassada! tants de dols li han donat una nova candor. Prou que us hi valen, quan us minva la diada, la feina ben atesa i els pensaments d’amor. I diu Hersé:—Ja a mi m’escau el raconet, com a aqueix fruit que poso damunt la palla neta; el paradís pot heure’s dins una cambra estreta, només que tot hi lluï, ben pur, en son indret. Jo hi jugo a mitja vida; la gent del meu llinatge passaren, enduent-se’n la millor part de mi. Ja em cal només, desada com sóc en mon estatge, d'assaonar-me i endolcir-me ans de morir. I quan vindrà aquell dia que el nostre fat curulla, aquell endreç per sempre que no farà cap por, que es cremi un xic d’espígol damunt de ma despulla i aquell estel que em veia s’adoni que no hi só.
15.
15 LES LLIMONES CASOLANES Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa damunt el voleiar dels braços i el vestit. El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa i ja a la cantonada és Licas, el marit. Liceni trenca un vidre, Naïs s'esmuny, plorosa. Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus, amb una revolada cruel i una amorosa ha restablert Metimna la pau, que amen els déus. Cansada, pren la copa de bella transparència on juguen aires, núvols, solcant un blau camí, i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència el raig de la llimona, la mel de romaní. I beu, dant a l'entorn les últimes mirades. La llum en el cristall, esparvilladament, damunt sa cara es mou i l'omple de besades i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.
16.
16 ELS CODONYS TARDORALS Diu l’un amic a l’altre:—Ligea, ta promesa, té una blancor molt gerda en tot el cos diví, i corre, embriagada de tanta jovenesa, i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí. Però ja saps com elles es tornen malgirbades per fills i feines, o perquè no n’han tingut, i amb cara tediosa caminen desmarxades i són codonys, diries, el fruit més boterut—. I l’altre amic que deia:—Quan fina tot esclat, nosaltres rondinem, esgarriant les passes, i flagel·lem el dia amb folles amenaces, saturns a la memòria del goig mal escampat. Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, i si l’amorosim al caliu de la llar i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
17.
17 EGLÉ I LA SÍNDRIA Arriben les comares. Rient, fent el cor fort, es passen una síndria que és la més gran de l'hort; són llurs marits a vila, i han berenat entre elles, i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets; mouen gatzara, salten, comencen cantarelles; va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets. La posta dessagnada fa tremolar l'herbeta. Una comare branda la forta ganiveta. Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit, que esglaia les cunyades i bat el seu marit. —A mi!—fan les amigues, cridant a la vegada. I, depassant-les totes, Eglé respon irada: —No sigui la primera tallada de ningú! A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici, ara que d'innombrables estels amb el seguici, vermella com la síndria, somrius a cadascú: rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles, si ens veus avalotades retorna'ns a raó. No ens fes l'amor manyagues, seríem unes folles; si no ens escarrasséssim, o xacra o bé corcó. És cosa fada el viure quan hom no s'arromanga per al munyir o el péixer o el batallar amb la fanga: i si els marits enutgen i els fills donen treballs, ens cal l'home de casa i ens calen els brivalls. Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva veus que els infants s'adormen i que el marit arriba del camp, i ens il·lumines la joia del sopar i alegres la botella posada a refrescar, demà, que a trenc de dia et reveurem encara, demana'ns, tafanera, amb ta minvada cara, si, closes en la fosca, ens remogué en el llit el plor de la mainada o els besos del marit.
18.
18 ELS RAÏMS IMMORTALS I El poeta en el cim se sent cantar, i la vinya daurada que el sol banya a farbalans alegra la muntanya i en fi pendís cap a les ones va. La mar és adormida, el cel és clar; melangies d'escumes i boirines damunt la pau de les blavors divines rellisquen lentes a no cap demà. II —Oh Cronos, déu de la vellesa austera, la barba trista i la mirada errant, la meva jovenesa palpitant tu te l'emmenes per la cabellera. I encara só distret i, com l'infant, veig la parença que ens amaga el dol, i, com raïm, per art de mon verol, em resta mel sota la pell tibant. III Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut; els grans daurats les teves mans m'arrenquen. Que trist no és el so de quan es trenquen en tos queixals movents de senectut. No vull el lent i desvagat destí de dar al no-res mon oci inconegut; val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi. IV Cerquem del goig el fàcil escorrim, la falsedat lluent se'ns encomana, i, tement cap paraula sobirana, l'ànima taciturna defugim. Però tot nèctar en el vas del rim, duració en perfum i en transparència es fa en el cup de la completa essència, amb delits i recances que oprimim. V Malenconia al fi de la diada i cremadissa d'ales dels instants! Treni garlandes amb els pàmpols blans i rigui dalt dels carros la gentada. No em plau corona de tot vent i joguina, sinó deixar, per a no nats humans, un poc de sol de mos amors llunyans, clos al celler, colgat en teranyina.

about

Els fruits saborosos (Josep Carner)
Musica de Vicens Martín
Interpretats per la Vicens Martín Dream Big Band + Gemma Abrié

Mes informació: www.vicensmartinmusic.com

Per poder comprar el CD:
www.tempsrecord.cat/ca/album/els-fruits-saborosos

Per escoltar-ho sencer:
open.spotify.com/album/6E7p2oYBvIVbXvTSxxNEGO

Dossier de premsa:
goo.gl/JKIxTJ

Vídeos:
www.youtube.com/playlist?list=PL4bWTM-9RPjFcYKbisLS9jkYnJ5a2HR3q
vimeo.com/40145530
vimeo.com/39278997

Fotografies:

wayyoulooktonight.wordpress.com/2013/01/10/vicens-martin-dream-big-band-gemma-abrie-al-jamboree-812012/

wayyoulooktonight.wordpress.com/2013/02/04/vicens-martin-dream-big-band-gemma-abrie-al-jamboree-2912013/

wayyoulooktonight.wordpress.com/2013/02/05/vicens-martin-dream-big-band-gemma-abrie-a-lestudi/

fotografiandoeljazz.blogspot.com.es/2014/10/vicens-martin-dream-big-band-gemma-abrie.html

www.facebook.com/antonio.narvaezdupuy/media_set?set=a.10152460811736374.1073742196.751906373&type=1

lamentable.org?p=7761

PREMSA:

Jordi Bianciotto (El Periódico): La seva cançó-jazz va desprendre aromes mediterrànies i es va obrir per moments a inflexions flamenques i fins i tot als Balcans en la composició final, que va comptar amb una sorollosa implicació del públic. Els seus fruits saborosos van acabar sent delicats i acollidors.

Karles Torra (La Vanguardia): Martín ha fet un vestit musical a mida per a uns poemes que traspuen frescor, sensualitat i energia.

Joan Carles Abelenda (JazzTK): L'èxit de la proposta presentada radica en l'exquisit i exemplar acoblament entre les idees que emanen dels poemes de Carner amb la música composta a l'efecte per Vicens Martín. Es podria afirmar, sense caure en exageració, alguna que s'ha dut a terme un treball molt més enllà de la simple musicalització, primordialment pel repte de mirar de conferir el valor just a les paraules que apareixen en el poemari.

Jordi Martí Fabra (440 Clàssica & Jazz): Martín ha tingut en compte tots aquests nivells de lectura i aborda els poemes amb una gran diversitat de tons, adequant l’ambient de cada composició a l’aire de cada text i traient punta a la mal·leabilitat d’una big band que aplega puntals del país jazzístic.

Cándido Querol (B!ritmos): Una obra ambiciosa, que mereixeria inaugurar alguns dels festivals catalans.

Oriol Saladrigas (Nuvol): El resultat és un disc subtil, acurat i pulcre, i un directe potent, fresc i estimulant.

Arion Molina (La Ruta del Jazz): Per poc que pugueu, no deixeu de veure i escoltar en viu aquesta impressionant obres jazzístic-poètica sobre Els Fruits Saborosos.

____________________________________________________

El Periódico de Catalunya, 10-gener-2013
www.elperiodico.cat/ca/noticias/tele/carner-portes-obertes-2290561

Un Carner de portes obertes
CRÒNICA. Vicens Martín & Dream Big Band van agitar 'Els fruits saborosos' a Jamboree

Jordi Bianciotto

"L'aliança del material poètic i la cançó d'autor arrossega una llarga tradició, però, en la seva incursió en Els fruits saborosos, de Josep Carner, Vicens Martín afronta el desafiament des d'una gramàtica jazzística de portes obertes. Un jazz aromàtic, meridional i acotat al format de composició manejable, encara que el defensi una tropa de 15 músics, la Dream Big Band. Literatura amb frondosa vegetació musical a la sala Jamboree, en una funció que es repetirà dos dimarts més de gener, el 15 i el 29 (aquest últim, integrat en la programació de Barnasants).

Martín, guitarrista refinat i creador de l'Original Jazz Orquestra, del Taller de Músics (amb la qual s'ha embarcat en aventures amb Santiago Auserón, Mala Rodríguez, Cris Juanico i Achilifunk, entre altres), aborda aquí una selecció de poemes d'Els fruits saborosos (1906), seguint el seu fil conceptual al voltant de les fruites, símbols de les successives etapes de la vida. Començant, doncs, per la infantil i assolellada Com les maduixes i seguint amb altres sucoses evocacions frutícoles: Aglae i les taronges, Les llimones casolanes, Les prunes d'or... Desplegant refrescants inflexions jazzístiques i entregant el text a una veu exuberant i càlida, la de Gemma Abrié, pol magnètic del repertori, i això que a les files de la banda tenim instrumentistes d'altes prestacions com David Pastor (trompeta) i Gabriel Amargant (saxos i clarinet).

IRONIA COSTUMISTA / Martín va avisar que Carner, tòtem noucentista, mostrava en la seva obra «una visió molt diferent de l'actual sobre la funció social de la dona», circumscrita en l'àmbit domèstic, i va treure partit d'aquest anacronisme per donar un aire irònic a una de les peces, Eglé i la síndria. La seva cançó-jazz va desprendre aromes mediterrànies i es va obrir per moments a inflexions flamenques i fins i tot als Balcans en la composició final, Els raïms immortals, síntesi de l'obra, que va comptar amb una sorollosa implicació del públic. Els seus fruits saborosos van acabar sent delicats i acollidors. N'esperem la plasmació discogràfica.

_____________________________________________________

La Vanguardia, 1-febrer-2013

Fruits d’Energia
BigRand & Carner
Intèrprets: Vicens Martín Dream Big Band + Gemma Abrié (veu)
Lloc i data: Jamboree (29/11/2013)

Karles Torra

Josep Carner va publicar el 1906 Els fruits saborosos, un llibre amb només divuit poemes d'extensió que estava destinat a marcar l'inici d'una nova estètica dins de la poesia catalana. Tota una fita dins del moviment del Noucentisme, en aquest original poemari l'anomenat "príncep dels poetes catalans" se serveix d'un doble pretext: el fruit que dóna títol a cada poema, així com una hipotètica reflexió sobre el pas del temps.

Conegut per la seva ingent tasca orquestral al Taller de Músics, el guitarrista Vicens Martín ha musicat onze dels poemes de Josep Carner per a una ben nodrida big band de quinze elements. A part de ser la primera vegada que s'aboca en solfa jazzística l'obra de Carner, el cert és que com va poder apreciar-se l'altra nit al Jamboree, Martín ha fet un vestit musical a mida per a uns poemes que traspuen frescor, sensualitat i energia en la veu de l’exuberant Gemma Abrié, molt ben acompanyada per una extensa nòmina d'instrumentistes de primer rang.

Davant un públic majoritàriament jove que va seguir amb delectació les evolucions de la big band, el concert es va inaugurar amb el poema Com les maduixes, esplèndidament tramat en el col•lectiu i que en l'apartat individual ens va deixar un sucós solo del saxofonista Guim García-Balasch. Poc després, Gemma Abrié va culminar una lluminosa interpretació plena de força expressiva i encant a propòsit de Les llimones casolanes, en un context de jazz més llatí i amb dos yaluosos solos de trompeta i saxo soprano a càrrec, respectivament, de David Pastor i Gabriel Amargant.

Ajustant-se la mar de bé al caràcter i estat d'ànim reflectit en els poemes, Abrié va resultar igual de convincent a l'hora d'encarnar la sensualitat de Les prunes d’or o de submergir-nos en la bellesa fosca d'Agavé i les castanyes. Ja com a traca final, i amb Vicens Martín dirigint la big band situat entre el públic, va arribar l'hora de Les figues matinals, una magnífica i vitalista composició que va desembocar en una autèntica festa, amb Abrié compartint desenfrenats scats vocals amb un públic entusiasta. Tot un hit per clausurar aquesta estimulant vetllada plena de música amb majúscules i fruits d'energia.
__________________________________________

INFORMACIÓ:

Amb la publicació l’any 1906 d’Els fruits saborosos Josep Carner, amb només vint-i-dos anys, entra per la porta gran en la història de la literatura catalana com a figura cabdal del Noucentisme. Més tard serà conegut com el “príncep dels poetes”.
És habitual la transversalitat a l’art i és habitual que els músics posin música a les paraules dels poetes. En el cas del nostre idioma tenim meravellosos exemples amb poetes de totes les èpoques com Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Salvat-Papasseit, Martí i Pol...
Sorprèn que, fins a on he pogut esbrinar, ningú hagi desenvolupat musicalment el treball poètic de Carner més enllà de les seves cançons.
L’espectacle consisteix en la interpretació de 11 poemes seleccionats del llibre per una formació de 14 músics més la veu femenina.
Els fruits saborosos és un recull de 18 poemes tots ells relacionats amb algun fruit. Però els veritables protagonistes són persones en diferents estats de la vida: infantesa, maduresa, vellesa... llurs emocions són plenament retratades amb la saviesa i domini de la paraula que Josep Carner tenia mitjançant metàfores relacionades amb les fruites. Infants que estan descobrint el món, gent gran que viu el seu escàs futur amb resignació o joves plenes d’energia i il·lusió, són narrats als diferents poemes amb la descripció de les seves emocions. I per transportar a un món d’emocions als espectadors, la música és un llenguatge ideal.
L’espectacle permet recuperar aquests poemes i apropar a gent que no els coneix al llenguatge i la obra de Carner. La selecció està feta buscant diferents registres perquè el concert sigui variat, des de moments tendres, fins i tot tristos, fins a esclats de joia i alegria.
Tot això interpretat per la veu de la Gemma Abrié, veu versàtil i carismàtica amb un gran coneixement de llenguatges tan diversos com és el jazz més tradicional, el funk, o la cançó de cantautor catalana.
I com a orquestra, una formació de luxe amb alguns dels més brillants músics que actualment resideixen a Catalunya, dirigits pel Vicens Martín, amb amplia experiència per la seva feina com a impulsor del projecte de grans formacions del Taller de Músics i director de l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, i per les seves col•laboracions amb Girona Jazz Project i Big Band Granollers.

La selecció de poemes inclou:
- Com les maduixes
- Aglae i les taronges
- La poma escollida
- Les figues matinals
- Agavé i les castanyes
- Les prunes d’or
- Les cireres ingènues
- Les serves endreçades
- Les llimones casolanes
- Eglé i la síndria
- Els raïms immortals

I l'orquestra està formada per:

Vicens Martín: direcció, composició, arranjaments i guitarres
Gemma Abrié: veu
Gabriel Amargant: saxo alt, soprano i clarinet
Guim García-Balasch: saxo alt, tenor i flauta
Vicent Macián: saxo tenor
Marcel·lí Bayer: saxo baríton i clarinet baix
David Pastor: trompeta
Jaume Peña: trompeta
Leonardo Torres: trompeta
Josep Tutusaus: trombó
Tom Johnson: trombó
David Parras: trombó baix i tuba
Alejandro di Costanzo: piano i teclats
Miquel Àngel Cordero: baix elèctric i contrabaix
Ramón Ángel Rey: bateria

credits

released March 1, 2013

Vicens Martín: direcció, composició, arranjaments i guitarres
Gemma Abrié: veu
Gabriel Amargant: saxo alt, soprano i clarinet
Guim García-Balasch: saxo alt, tenor i flauta
Vicent Macián: saxo tenor
Marcel·lí Bayer: saxo baríton i clarinet baix
David Pastor: trompeta
Jaume Peña: trompeta
Leonardo Torres: trompeta
Josep Tutusaus: trombó
Tom Johnson: trombó
David Parras: trombó baix i tuba
Alejandro di Costanzo: piano i teclats
Miquel Àngel Cordero: baix elèctric i contrabaix
Ramón Ángel Rey: bateria

license

all rights reserved

tags

If you like ELS FRUITS SABOROSOS - Gemma Abrié + Vicens Martín Dream Big Band, you may also like: